Refredats

Setembre ha arribat. Sempre m’ha agradat aquest mes de l’any, ja que el fet de sentir com la calor de l’estiu s’esfuma per a prendre condició d’element passat i es fusiona amb l’incipient fred que encara no és fred, suscita en mi una agradable sensació de benestar. Gairebé ha arribat la tardor i, sense haver-me adonat, comença a instal.lar-se sense fer gaire ressò, d’una manera realment tranquil.la i suau; elegant, com l’elegància que solen caracteritzar les tardors que sempre m’han acompanayat durant la meua vida.

Paga la pena dir que a més de la baixada de les temperatures també arriba la tornada a l’escola, al treball, la lliga de futbol, la quantitat ingent de fascicles col.lecionables –si em permeteu catalogar-los com inútils-, la multitut de propostes de millora que els humans ens fem de manera similar a les que es fan al canvi d’any, els programes televisius amb més audiència i moltes coses més, entre elles un dels aspectes que més em criden l’atenció: els refredats.

Malgrat que puga semblar estrany, s’ha fet algun experiment en el qual un grup d’investigadors han selecionat un grup control de gent. A aquestos últims els ha segut incubat un virus propi del refredat -concretament els ha segut incoluat directament sobre la línia mucosa del nas-, trobant-se amb el resultat que només un 12% dels subjectes presentava algun símptoma propi del refredat. A més a més, tampoc hi havia cap forma d’augmentar aquest percentatge exposant aquestes persones a corrents d’aire (inclús col.locant-los els seus peus dins de palancanes amb aigua freda) fins que es provocaren calfreds. Així doncs, només es podia arribar a una conclusió: és ben segur que fa falta alguna cosa més que un virus o una bactèria per tal de ser víctima d’un d’aquestos visitants que amb tanta por són rebuts per la població en aquesta estació de l'any; salut, refredats.