divendres, 5 de desembre del 2008

Quina és la ideologia de les persones?

Com que el model dominant és el polític, la resposta és ben senzilla: de dretes o d'esquerres. Aquest és un dels exemples més clars de l'amor que sentim les persones per les taxonomies, un exemple que mostra perfectament la naturalesa dual de la nostra ment.

Com a humans que som, tots tenim la possibilitat d'opinar sobre aquella ideologia que ens semble més lligada a nosaltres. Tots tenim l'opció d'escollir entre una o altra, inclús aquells que diuen no haver tingut oportunitat perquè els ha segut imposat, els quals tenien, si no m'equivoque, la possibilitat d'acceptar eixa imposició o no. Aquest és un altre aspecte molt humà; el de relegar la responsabilitat als demés.

No és cert que el fet d'interioritzar les creences que ens han estat ensenyades des de ben menuts, impedeix a la ment pensar d'una manera lliure? Si adoptem aquesta visió, no és cert, també, que el fet d'ésser un feixista o un progresista és un anhel que té l'humà per l'afany de pertànyer a un grup? No és sinó una mostra més de les inseguretats que tenim les persones front a la meravellosa i desconeguda vida?

Amb tot açò, hom pot adonar-se de la superficialitat que té allò que per mitjà del llenguatge anomenem ideologia. Per tant, a la pregunta: de qui eres? no em queda més remei que respondre que sóc... de Kas taronja.

divendres, 14 de novembre del 2008

Generalitzar

Les persones que generalitzen, són menys honestes que aquelles que no ho fan? No ho sé, a totes no les conec.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Ara

Si us adoneu, el passat ha deixat de ser i el futur encara no és. Per tant, només existeix el moment d'ara. Adona't a més, que just en aquest moment, estàs llegint-me.

Ara és ara, i jo estic amb tu.

divendres, 17 d’octubre del 2008

La respiració

De vegades passem per alt coses tan evidents com el fet de respirar; eixe moviment natural dut a terme pels pulmons, els quals s'omplin d'aire i es buiden de manera continuada i durant tota la nostra existència física.

Prestem atenció a la nostra respiració i adonem-nos que, allà on es troba, allà es troba la nostra vida. En cap altre lloc. Fixa't bé i respira. Sí, això és. Respira.

divendres, 3 d’octubre del 2008

És aquesta la realitat?

Segons la nostra noció particular de realitat, “realitat” significa allò que per a nosaltres és real. I en aquest cas, és sinònim del que per a nosaltres és important. Allí on posem la nostra noció de realitat, allí es produïx el que passa a ésser d'importància. Però la noció que tenim de la realitat és mòbil, ja que, per exemple, si ara estem llegint, naturalment, per a vosaltres, estimats lectors del meu solitari blog, allò real és aquesta situació que esteu vivint: llegir aquest escriptor que col.loca paraules ordenades de tal manera que adopten un significat determinat; això és real, no hi ha dubte. Però dintre d'una o dues hores, allò real serà el carrer, el tràfic, la circulació, el fet de no ensopegar, de no ser atropellat, … i dintre d'una altra estona serà el sopar, la família, … i allò serà la realitat, de manera que el que abans era real passa a convertir-se en un record i, d’aquesta manera, passa a ser un element menys real.

Enfront aquesta situació, hom deuria preguntar-se si realment estem vivint la realitat de les coses o, d’altra banda, estem vivint la nostra noció de realitat posada en cada cosa que tenim al davant, és a dir, quan una cosa és molt important, és el més real en un moment donat, i en el moment següent passa a ser altra cosa i després una altra. Aquest fet ens fa veure que no és la realitat de les coses el que veiem, sinó que és la realitat que hi ha dins nosaltres la que projectem.

Si ens deixem guiar per una òptica constructivista -ja que té molt a veure amb l’educació actual que es dóna als centres escolars-, aquesta ens suggereix que més que extraure el coneixement de la realitat, la realitat només adquireix significat en la mesura en què la construim.

Així, malgrat haver esdevingut un tema realment complex al llarg de la història -no oblidem que a l’edat mitjana, per exemple, la “realitat” era ben diferent a l’actual-, nosaltres els humans, hem tractat de donar solució a aquestes preguntes, moltes vegades, amb una resposta enrevessada o bé sense ella. Es tracta per tant, d’unes elucubracions que són força complicades i difícils d’entendre, tot i tenint en compte que hi ha tantes realitats com individus hi ha al món... o no és així?

divendres, 26 de setembre del 2008

Les relacions

Les relacions interpersonals, malgrat ser necessàries, són molt complexes, i tothom que haja mantingut una relació amb una altre ésser humà, sabrà a què em referisc. Les formes de relació entre persones són el motor de les societats, i és per aquestes pel que hi ha existència. Algunes s'estimen, altres s'odïen, i fins i tot, hi ha algunes que creen vida i d'altres que la lleven. No obstant això, el factor relacional no és exclusiu de la nostra espècie, ja que si ens aturem a pensar, la resta dels mamífers també les ténen, i els rèptils i els insectes i la resta d'invertebrats, incloent-hi les bactèries i les pròpies cèlul.les. De fet, si encara filàrem més prim, trobaríem relacions a nivell subatòmic. Segur.

¿Podríem doncs, conformar una categoria nímia d'elements que es relacionen entre si i que tenen una infinitat d'homòlegs de caràcter inferior i una infinitat d'equivalents de caràcter superior? Dit d'una altra manera, conformem una milèsima, una milionèsima o una inimaginable part ínfima de tot el conjunt relacional de l'univers?

Sense cap mena de dubte, el fet de pensar molt ... dóna que pensar.

divendres, 29 d’agost del 2008

La mort

L'error és creure que morir és un error.

divendres, 11 de juliol del 2008

El nostre camí

Quan les persones sentim la necessitat que el temps passe ràpid, no gaudim del moment que ens toca viure. Ens sentim ansiosos.

D’altra banda, quan el temps ja ha passat, el resultat que tenim enfront dels nostres ulls no es correspon amb la idea que ens haviem plantejat prèviament. Ens sentim decepcionats.

I així, entre ansietats i decepcions, encara creguem que aquest és el camí que hem de seguir.

divendres, 27 de juny del 2008

Venda a distància

Que els Teletienda van camí de convertir-se en un dels espais amb més audiència la matinada dels dissabtes, és gairebé un fet sociològic. D'això no hi ha cap dubte.

L’èxit dels espais de venda a distància radica, per una banda, en compartir horari amb pel.lícules pornogràfiques que no susciten ni el menor indici de reacció hormonal, i per altra, en els seus productes; la gran estrella. I és que aquestos criden l’atenció per naturalesa pròpia, això és un fet innegable. Ara bé, del que no estic tan segur és si aquestos objectes són cridaners pels noms tan estrambòtics que tenen o per les seves funcions increïblement inútils i innecessàries per a les que han segut dissenyats.

Sincerament, si deguera posicionar-me a favor o en contra d’aquestos espais tan respectables, encara no sé perquè, sense cap mena de dubte ho faria en direcció cap al bàndol dels defensors, aquell format per monuments humans que no van al gimnàs perquè tenen vint classes d’Abdominators a casa, o per gent que no cuina perquè fa dos mesos va adquirir un meravellós Chef-o-matic que ho fa tot sol, o per famílies -generalment guapes i educades- que no tenen problemes en compartir, al mateix temps, un ordinador entre cinc, o per eixes persones que no saben d’on ha eixit tant d’espai a la cuina després d’haver tirat al fem tots aquells utensilis innecesaris per deixar pas a un únic que fa la feina de tots alhora, o per xiquets que ben prompte es convertiran en vertaders prodigis de la música gràcies al seu Pianoman, o per eixos… ja sabeu a quin tipus d’éssers em referisc,no?

M’agradaria haver fet una cloenda com toca, però resulta que la meua parella dorm al meu costat i s’està queixant que m’estic movent massa, que la moleste i que no la deixe dormir amb tant d’altibaix. Sí senyors, tinc un llit Restform i no sé que pot haver fallat, si el propi matalàs que no mitiga els meus canvis de posició i la fa moure’s a ella també o eixos cd’s contra l’insomni que vaig encomanar-li, si fa no fa, un parell de dissabtes.